Passa al contingut principal

Tan sols la neu


Ryszard Krynicki (1943) poeta polonès nascut a Àustria. Traductor de l'alemany (principalment, Paul Celan i Nelly Sachs). Integrant del grup de la Nova Ona. És el director de la prestigiosa editorial a5, especialitzada en poesia.



POESIA VIVA


La poesia és com una transfusió
de sang per al treball del cor:
encara que els donants ja han mort fa temps
en inesperats accidents, la seva sang
viu, i fa estrangeres circulacions consanguínies,

i vivifica llavis estrangers.



TAN SOLS LA NEU


Tan sols la neu,
tan sols l'aigua i el foc,
tan sols la pesada terra i l'aire lleuger,
tan sols els elements mortals,
tan sols les coses mortes

són independents
de les seves obres i els seus actes


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi
2 comentaris
Més informació

Carrer Miodowa a Cracòvia (tornada)

Clou el diàleg aquest poema, que segueix el mateix itinerari que ahir. CARRER MIODOWA A CRACÒVIA Només les fulles us parlen, sempre molt baix, per no despertar-vos. I després s’endinsen fins a vosaltres, quan la pàtina de la neu, en el seu silenci, toca les hores eternes. Només tardor i hivern per visitar-vos, en les fosques hores d’una humitat densa. Quan la frontera entre la llum i la foscor s’enteranyina. Desapareix amb una bufada. Només pedres trobem en aquests carrers desorientats. Desitjos que s’acumulen en papers fràgils. En la pluja, les paraules s’estiren i formen un punt d’arribada impossible. Només algú us recorda, algunes passes que cruixen en les fulles, i en la neu. I els guardians-corbs que grallen, uns sons que lluiten amb el fred de fora. I de dins. Només uns metres ens separen. I capes de silenci. Neu i fulles. Una pètria eternitat.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa
2 comentaris
Més informació

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?” 10 La blava superfície, estesa com uns llençols massa amples per a l
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Atelier

Piotr Klimczak va néixer a Wrocław (1961). Ha publicat quatre llibres de poemes. ATELIER Va veure llum – reconegué veure una mirada i encara una cosa més profunda que una pupil·la que el mirava de dins el mirall – com si la visió hagués madurat – d’un ball de granets cendrosos rutilants primer una escata del llac, després vanos en l’aire dels corredors: una harmonia mòbil de la pols; va començar per la lluerna a dalt a mà dreta en la tela d’un blanc ombrívol – no com un riu glaçat sinó la primera llenca de glaç que s’ha fet avui de nit; un plat d’estany, una balança, piles de monedes, safrà en un altre lloc – van començar a assenyalar el Foraster Únic, necessari ja en tots els detalls.
2 comentaris
Més informació

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Escoltant la Passió segons San Mateu, de Bach

Un altre poema del portuguès Fernando Pinto de Amaral . ESCOLTANT LA PASSIÓ SEGONS SAN MATEU , DE BACH No val la pena que em responguis. La tarda prolonga la seva mort més enllà del bosc, bressola les cendres del que vaig ser vivint i torna a oferir-me aquesta veranda on ja no m’abraça ni el propi cel un altre cop solitari i pàl·lid i trist. És el mes de novembre, el més fidel als sentiments. Sense abric i quasi ja sense esforç escolto la gastada melodia, aquella que implora: “Erbarme dich, mein Gott”... Ah, no, de què em serveix demanar encara alguna compassió si els núvols passen rumb al seu buit i tot són pretextos miserables per enganyar les hores? Sense remei, els ulls s’estremeixen poc quan la nit els assetja, els ocells callaran i jo em creuré de nou apassionat, com qui torna a un primer amor. La sort i l’atzar es desmunta en els gestos innocents amb què el món resisteix les nostres passes, els nostres precs més inútils. Tan sols jo sé com va ser necessari anar sepultant tots el
1 comentari
Més informació