abcd xavier farré

Resplendor

2012-02-12T10:04:00.000+01:00

La poesia no es llegeix, sempre és una relectura. Tant si abans hem llegit aquell text disposat en les files que són els versos com si no ho hem fet. Perquè el que hi trobem és la capacitat de reconèixer-nos-hi. Com en la relectura del llibre Càmera obscura, de Natalia de Barbaro.

RESPLENDOR

Rere el vidre del cotxe, enmig del camp, el cementiri.
I la foscor esbrolla les llums vermelles dels llantions,
les llums mortes de la sang. Com si de debò hi hagués
tan sols el que no existeix. Com si tan sols ara
estiguessin del tot segurs: els homes i les dones,
les imatges, els paisatges, malmesos abans per la meva
maldestra presència: un colze a un cantó de la fotografia,
una ma que tapa la línia fina de la diferència
entre el cel i la terra.

No entenc per què, però ho sé segur:
pupil·les mandroses de les tardes d’estiu,
els ulls dels estimats, les catedrals d’elevat tronc
ara m’acullen molt més generosos que quan existien.
És tan sols ara que són meus. En el fum dels llantions
desapareix tot el que el foc
no ha aconseguit cremar. I deixa una resplendor.

Mano invisible d'Adam Zagajewski

2012-02-03T16:46:00.000+01:00

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible, a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper.

CASA FAMILIAR

Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.
Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen.
Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad
un nuevo lanzamiento de nueces,
y el sol, como un estudiante nervioso de primero,
está ocupado en colorear atentamente las sombras.
El comedor imita la cripta de un sepulcro,
aquí ya no hay ningún eco conocido,
las antiguas conversaciones no han perdurado.
Allí, donde seguramente se concibió
tu vida, tartamudea un televisor ajeno.
Y en el sótano se encuentra el almacén de la oscuridad,
desde que te fuiste todas las noches
se han apiñado como el estambre de un viejo jersey
en el que anidan gatos salvajes.
Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.

La poesia de Jacek Dehnel

2012-02-03T16:29:00.001+01:00

Al nou número de la revista electrònica La Nausea, parlo aquest cop de la poesia de Jacek Dehnel. Podeu llegir l'article aquí.

Abans del viatge

2012-02-02T11:31:00.000+01:00

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.

Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana han tingut una influència enorme en els poetes polonesos, sobretot a partir dels canvis socials i polítics que es van produir a finals del segle passat. Sí, vaig pensar, parlaré de la tradició.

I, tot d’una, un amic que passava per allí ens va donar la notícia. Va entrar el fred de cop a tot el cos. Acabava de morir un dels grans poetes contemporanis. No parlaria del fred, no parlaria de la tradició. O potser sí, d’un altre fred, i de la tradició que es mantenia amb una de les figures de l’anomenada “escola de poesia polonesa”. Amb Wisława Szymborska, hem vist el món des d’una altra perspectiva. I hem presenciat les paradoxes que ens fan ser nosaltres.

Segueixo sense entendre com és que en català només hi ha una antologia dels seus poemes, publicada arran de la concessió del Nobel. Després, res, el silenci, el fred. En castellà, hi és tota, gràcies especialment a les excel·lents traduccions d’Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Esperem també que tradueixin el darrer llibre de la poeta polonesa que apareixerà aviat al mercat polonès. Ja l’han anunciat a la ràdio, on avui fan especials sobre la poeta.

És un dia trist, fred, glaçat. Però l’obra de Wisława Szymborska romandrà, ens acompanyarà, i podrem seguir sentint la seva veu. Ens queda el goig de la poesia. Valgui el següent poema, pertanyent al darrer llibre publicat de Szymborska, Aquí, com un homenatge a la gran poeta i als seus traductors gràcies als quals Wisława Szymborska és també una mica més nostra.

ABANS DEL VIATGE

Es diu d'ell: espai.
És fàcil definir-lo sol amb aquesta paraula,
és molt més difícil amb diverses.

¿Buit i a la vegada ple de tot?
¿Hermèticament tancat, tot i que obert,
ja que no res
no se’n pot escapolir?
Perquè, si té un límit,
¿amb què coi fa frontera?

D’acord, d’acord. Però ara dorm.
És de nit, i demà tens assumptes més urgents,
fets a la teva justa i pròpia mesura:
tocar els objectes que són prop teu,
llançar mirades a la distància desitjada,
escoltar veus a l’abast de l’oïda.

Ves, i encara aquell viatge del punt A al punt B.
Sortida a les 12.40 hora local,
i sobrevolar aquests cabdells de núvols aquí
a través d’una subtil franja del cel,
una entre totes les infinites.

Trouville (Un comiat)

2012-01-28T22:00:00.000+01:00

Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.

L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.

Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.

Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.

TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Ponentada gran

2012-01-24T10:47:00.000+01:00

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985.

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Cendres i senyals

2012-01-20T11:18:00.001+01:00

A partir de 1999 Jacek Podsiadło ha anat espaiant molt més la publicació dels seus llibres de poemes, reduint dràsticament el ritme frenètic que havia iniciat uns 12 anys abans. Des d’aleshores, un llibre el 2005, Kra (Llenca de glaç), i a finals de 2011 un altre nou llibre, Pod Światło (A contrallum). Aquest darrer llibre, a més, té la particularitat que només es pot comprar en format electrònic, i en una editorial molt petita. És, en tots sentits, una bona notícia. Podsiadło hi desplega tots els seus grans recursos que demostren que, independentment de si publica molt o poc, de si publica en format electrònic o paper, segueix sent un dels grans noms de la poesia polonesa contemporània.

Entre els recursos, destaca el joc constant amb el llenguatge, la qual cosa fa que alguns dels seus problemes siguin molt difícils de traduir. En ocasions, no hi ha més remei que optar per una possibilitat del text tot perdent-ne altres. En altres ocasions, el traductor també confia que el lector pugui desentrellar alguns dels aspectes que no són massa habituals en la cultura d’arribada. En aquest poema els noms de les cartes han de ser obligatòriament segons la baralla francesa i no pas l’espanyola. Altrament, es perdria quasi tot l’element central del poema.

CENDRES I SENYALS

Astutament batejat, superficial la confirmació,
vaig renegar de Satanàs. Però hi havia la Mona
en una de les cartes de cara per amunt vers mi.
Guanyar sortia d’allò que era desconegut.
El mal era una obra de l’atzar.
Vingueren ofertes, moltes possibilitats
en el lloc de les temptacions infantils.
Macau transformat per la guerra.
Les entranyes dels colors, munts de figures.
Vaig olorar tot el paper.
Als marges hi anava anotant
els noms dels savis com signes protectors:
Bookchin, Vivekananda, Newerly,
amb la seguretat avui rara que amb la vida n’hi ha prou.
Tan sols a mi m’esperava la gran literatura.
Levi-Strauss, Gary Snyder.
Tot. M’agradava aquesta paraula. Tot
em venia amb molta facilitat,
jugava tan sols a va banque.
I va venir ella, la reina al valet,
amb prou feines lleugerament tensa, una torxa i fum.
Em vaig ocupar de les cendres
perquè la bellesa va venir a mi, i la bellesa és trista.

Hivern (Ègloga)

2012-01-17T00:08:00.001+01:00

El cap de setmana ha arribat finalment l’hivern. Després de pensar que ens havíem instal·lat en una tardor perpètua, la neu i la baixada de les temperatures, que no pugen cap al zero, ens han recordat que el pas de les estacions segueix el seu curs. Per fer-nos sentir més vius. La neu aporta una llum única, concentra i dispersa la mirada. I amaga una vida latent que ressorgirà amb més força d’aquí uns mesos. Sempre que arriba aquest temps, tinc la bona excusa per rellegir l’excel·lent “Ègloga IV (Hivern)” de Josif Brodsky, de la qual extrec la part VII:

Quan el fred és intens, els somnis són més llargs,
curulls de detalls. El moviment del cavall en l’escaquer
de la flassada esdevé un salt de granota al parquet fred.
I se somnia molt més calorosament en l’ideal del cos,
en els malucs nus abrigallats en els llençols,
com amb més força el torb ronca sobre les teulades.

Se somnien caputxines, rierols que bramulen
en estrets congosts, mosques que amb el seu brunzir
volen sobre el bufet, omplen les parets,
i la festa dels capcirons en l’esclavitud dels tirants.
Després tot emmudeix. I tan sols les brases
cremen en la cendra grisosa de la matinada.

A la teulada

2012-01-06T11:34:00.000+01:00

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’Andrej Hočevar, apareixen també poemes de Gregor Podlogar.

A LA TEULADA

Ets el que diuen
les anotacions
que ets.

Quan ja no hi siguis
parlaran
del temps.

Jerusalem.
Troia. Roma.
I molt més.

Millor que em diguis
què sento,
què he sentit?

Quina és la visió
correcta? Vers on
es veu? És lluny?

Això m’interessa.

Amb Svetlana Makarovič

2012-01-06T10:23:00.000+01:00

A la revista electrònica La Nausea acaba d'aparèixer un nou article. Aquest cop és sobre una de les figures més importants de la literatura eslovena contemporània, la poeta Svetlana Makarovič. El podeu llegir aquí.

Any sense idees

2012-01-04T22:50:00.000+01:00

Andrej Hočevar (Maribor, 1980) és poeta, assagista i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes i forma part del consell de redacció de la revista Literatura, una revista que és més aviat un llibre on es pot trobar tant la producció de poetes contemporanis eslovens com la producció de poetes d'altres llengües, assajos i fragments de novel·les i contes. Un model que no faríem pas malament de tenir en compte i de poder adoptar. Aquest poema pertany al darrer número d'aquesta revista.

ANY SENSE IDEES

En un dia xafogós, envernissat fins el moll de l'os,
també la immobilitat produeix sons. Diminutes
flors fulgents, tan properes a la carretera com al cel,
brunzen i fan girar els seus motors.

La fullareda seca amb les puntes dels dits toca
de lluny l'aigua. Un conjunt de cases descansa,
entre elles es queden de pedra les veus dels passants.
El que veig és tot el que pot esdevenir;

penso que aquesta llum aixafada cau també
sobre meu, però tan sols perquè jec tranquil
com aquesta illa quan les onades xoquen amb ella.

Quan veig orenetes que en el seu vol ràpid
despleguen la seva escarida escriptura, no puc saber
si m'ho he imaginat o si ho he desitjat.

Traducció filològica

2012-01-02T11:25:00.000+01:00

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski, Ewa Lipska o Ryszard Krynicki. Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema.

TRADUCCIÓ FILOLÒGICA

He somiat que parlaves amb el General.
T'explicava els seus problemes i la política
vers la Unió Soviètica i a grans trets
s'esforçava a mostrar simpatia. Jo
no prenia part en aquella conversa
però n'era conscient. Vas preguntar
pel teu passaport, va prometre
esbrinar-ho, però a desgrat i
fins al final no s'ha pogut saber
què n'ha sortit.

Una petxina de les vacances

2011-10-19T21:00:00.000+02:00

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté.

UNA PETXINA DE LES VACANCES

Les notícies tristes són com petxines,
cada any algú en porta de les vacances
i de sobte són per tot arreu.
Canvien les imatges,
canvien el pols dels dies
i l’api obligatori al voltant
vol influir en la nostra relació amb el món;
però, mama, mai res no serà fàcil.
El pa de pessic queda sense tocar
i cessa la llum dels teus ulls.
Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà
del teu pit.

Amb una paraula

2011-10-18T17:00:00.000+02:00

Justyna Bargielskava néixer l’any 1977. Amb el llibre Dos Fiats(2009) s’ha situat com una de lespoetes més interessants dels últims anys. És un llibre que va rebre molt bonescrítiques i que va rebre el Premi Gdynia.

AMB UNA PARAULA

Pregunto si jahan enviat aquells refotuts cadàvers,

o encara no. M’escriuenque els han enviat,

que el retard potser a causa del temps

i que elsescrigui el dimecres vinent

si vull fer unareclamació, o uns altres cadàvers a canvi.

Ni jo no ho sé,tinc temps fins dimecres

per pensar-m’ho.Un cuc ha traït un altre cuc

i ara es cargola,tant al somni com arreu.

Mentre, a la llumde les finestres de la biblioteca escolar

sembla com si elmeu fill es convertís en una pedra

i em diu: noploris, dona, ja que jo no ploro.

Va, tanqueu ja,aquí no hi ha res a mirar.

Un rossinyol no estàndard

2011-10-17T09:30:00.000+02:00

Un nou poema d’Adam Wiedemann en què, com és habitual en la seva creació, esdevé un desafiament tant al llenguatge com al lector, que molts cops veu com les seves expectatives de lectura es veuen truncades un cop rere un altre.

UN ROSSINYOL NO ESTÀNDARD

Què he de dir ara, quan el destí
em toca amb un test?

Prefereixo dir el que vulguis, fer-ho
tot per als altres, sempre

que paguin, sóc així. Natura,
la meva brava salvadora a la nit!

He perfumat tota una ramada de vaques amb el meu cant,
cavallons d’almesquins, cordes

de penjats perquè no fessin massa olor a sabó. Qui
em segueix preferint a una cigarreta?

(Cracòvia, 26.01.07)

CCCLXXVII

2011-10-16T22:08:00.001+02:00

Un nou poema d'Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.

CCCLXXVII

per què primer moren
uns i després uns altres
i al final fineixen els poetes
pels quals ningú no plora

per què primer va morir la vella Darowska
Weryha-Darowska que de fet no era
tan vella tal com ara ho veig en recordar
la seva botiga de fotografia al mercat

per què apaguen els llums primer
en unes i després en unes altres finestres
i al final de tot fineixen els poetes
als quals ningú no ha mirat aquí

Amnèsia

2011-10-08T19:55:00.000+02:00

John Burnside acaba de guanyar elForward poetry prize pel seu darrer llibre de poemes, Black Cat Bone.Un excel·lent llibre que s'afegeix a la llarga llista de l'autorescocès. Des del llarg i emocionant primer poema fins al darrer, laveu de Burnside ens mena a llocs i a sensacions que pertanyen al mónd'allò que no sabem anomenar. I Burnside, gran poeta, ens hi acostauna mica més. Aquest és un dels poemes del seu darrer llibre.

AMNÈSIA

No dura mai;

però per un instant,

almenys,

oblido

què volia veure

des de la porta de la cuina

i miro la nova neu

que cau al pati,

minuciosament

i a l'atzar

com en una antigapel·lícula,

blanquejant els cantons

primer,

després els pals

de la palissada,

esborrant el camí

gradualment

i difuminant

la tanca

al llarg dels nostres límits

fins que tot

és una

extensa

incògnita;

i tot el món

és local: borrosos

daguerreotips

de moviment

i aquelles llargues

exposicions

on un home

és gairebé allí,

alçant el braç

per saludar,

o tornant,

minuciosament

i a l'atzar

com una pel·lícula antiga

i fent una pausa

en la neu,

com per escoltar -

Sobre Dariusz Suska i altres textos

2011-10-08T17:54:00.000+02:00

Fa uns dies, ha sortit a la revista digital La Nausea un altre article que he escrit dins el cicle de poetes d'Europa Central, principalment polonesos i eslovens. En aquest cas, és sobre Dariusz Suska. Si voleu llegir-ne tot el cicle, aneu a l'etiqueta Sobre poetas polacos, eslovenos... a “Altres textos” dins aquest mateix blog, a mà dreta.

Nobel 2011

2011-10-06T20:26:00.000+02:00

Ara fa més de 4 anys vaig publicar aquesta entrada al blog. Finalment, Tomas Tranströmer ha rebut el Premi Nobel de literatura. És inútil dir que fa quinze anys que ja li haurien d'haver donat. El fet que importa és que és un dia feliç per a les lletres. En un dels comentaris d'aquella entrada, també s'esmentava que encara no hi havia cap traducció al català. Per sort, aquesta situació va canviar poc després. Carolina Moreno va fer una molt bella traducció d'una tria de poemes de Tranströmer a Perifèric Edicions amb el títol de La plaça salvatge. L'enhorabona també per a ella.

D'una discussió tancada

2011-10-01T22:13:00.000+02:00

Ahir, Wojciech Bonowicz va escriure un correu als traductors amics que tenia en què els desitjava un bon dia del traductor. Són detalls que sempre s'agraeixen. Com a agraïment, un poema seu traduït:

D’UNA DISCUSSIÓ TANCADA

“Des de fa anys l’aparició de la poesía
no té res a veure amb la inspiració.

No és l’esperit el que insufla,
més aviat és la terra que clama.

I clama més fort quan més
esperes una cosa diferent”.

Per primer i darrer cop

2011-08-29T22:50:00.000+02:00

Traduir Marjan Strojan significa en tot moment endinsar-se en un terreny que sempre és desconegut. És un poeta que té diferents tons, i que els va explotant de manera molt personal en cada nou llibre, en cada poema. I, de vegades, la sintaxi obliga a fer canvis per salvar part del sentit. No obstant això, quan s’arriba al resultat de poder-lo entendre, de poder-lo fer accessible en una altra llengua, els guanys que s’obtenen superen tots els esforços.

PER PRIMER I DARRER COP

Estic commogut per les meves

mans. Els ulls, massa cansats;

els braços, massa estrets per al dia.

Sento, just quan els tanco, com

m’apareixen paisatges al cap.

Coberts d’herba, de boscos,

entrecreuats per rius, de camins

sembrats de ciutats, on, lluny

de l’Est, ja s’encenen

els llums i cap a mi roden

les seves estrelles, per primer

i darrer cop. Som en un pont

d’una de les ciutats. La nit ens plou

als cabells. Resistir

fins demà en el propi cos.

Passeig nocturn

2011-08-25T16:41:00.002+02:00

Intento treballar. Però des de la finestra m'arriba el soroll de les màquines que aquí utilitzen durant tot l'estiu per segar la gespa. Deuen tenir un motor fet expressament per molestar els habitants. I això pot passar a qualsevol hora del dia, especialment al matí, quan un vol descansar. Fer-ho ara, a dos quarts de cinc de la tarda, amb el bat de sol que cau i una temperatura superior als 30º (sí, aquí també fa molta calor de tant en tant), indica un nivell molt alt d'irreflexió. El soroll d'aquests estris és com milers, milions d'abelles que s'hagin ajuntat. Entra en la ment com un trepant, de manera directa. I ja no t'abandona. I en un moment, m'ha fet recordar un poema que vaig escriure i on vaig introduir el motiu de les màquines de segar, que formen ja part del paisatge a Polònia.

PASSEIG NOCTURN

Després de la pluja ve l'olor de l'herba,
a l'endemà la tornaran a segar, l'olor
serà més intensa. A la força, una conquesta
d'una fortalesa massa temps assetjada.
Al final un s'ha de lliurar. A l'enemic?

Embriaga't de l'olor, com en una nit
massa llarga, vençuda pels primers raigs
de sol que il·luminen les taques del camí.
Indecises pauses per seguir fent tentines
cap a casa. El verd de la gespa que et guia.

El soroll de les màquines de segar, sense
deixar-te ja adormir. Lluny són les albes
on els ocells desperten el cos nu al costat.
No tens ja ni gènere literari com a base.
Perds el partit contra la imaginació.

Així és l'estiu. Un matí on el somni és
balder. Les màquines brunzint, abelles
embogides. El sol marcant clapes sense
sentit. La gespa que guia com una estrella
fugaç. La marca d'un cos al llit. Imaginada.

Les formes de l'amor, 3

2011-08-22T21:40:00.000+02:00

Enguany, les entrades al blog apareixen amb comptagotes. Les creacions surten en altres formats, als quals s'ha de donar preferència. Amb tot, intento iniciar una tornada, les entrades seguiran sent escadusseres. Fins a finals d'any. Però confio que les temporades de silenci siguin més curtes (m'acabo d'adonar que ha passat un mes llarg des de la darrera entrada).

Torno amb un dels poetes més contundents de la seva generació a Europa. El poeta eslovè Aleš Debeljak. Aquest poema pertany al seu llibre Diccionari del silenci, publicat l'any 1987.

LES FORMES DE L’AMOR, 3

Estàs cansat. La teva mirada palpa les coses. Se sent
el respir callat dels fumadors i el repòs dels miralls. No
coneixes ningú. Podria ser pitjor. Et basta la cadira
baixa i la imatge d’un cap femení en la taca humida

del paper a la paret. No tens por. Mai no tornaràs
per ser un lector de breus poemes, un intèrpret
de sonets. Moriràs sense haver esgotat totes les imatges
de la realitat. No et sabrà greu. No fas veure que l’art d’errar

ja no t’és estrany. Per l’habitació, la planura i el cel que fa olor
a trementina. El que cruix sota les inquietes mans no és
paper ni són poemes. Perduraràs en les esquerdes del temps,
observant la profunditat del mar per on has navegat tantes vegades.

Ments captives

2011-07-16T09:36:00.000+02:00

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia. Entro en l'enllaç. I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva, o que aquest és el seu llibre més important.

Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro, o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions des de la badia de San Francisco. I així, podríem anar seguint, com el tema de la identitat en La recerca d'una pàtria.

Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques. I la literatura és una de les vies per poder arribar a conèixer aquell altre desconegut. Sempre i quan després es puguin alliberar d'alguns llocs comuns poc productius.

Cabdells

2011-07-11T20:17:00.001+02:00

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable. Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz.

Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca. Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès.

A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Divuit de juliol

2011-06-25T21:58:00.001+02:00

No és cap secret que una de les veus de la poesia polonesa que més em fascinen és la de Janusz Szuber. Un dels dos o tres hereus d'aquells autors que van situar la poesia en llengua polonesa al capdavant del panorama internacional. Szuber acaba de publicar un nou llibre de poemes: Dir. Qualsevol cosa. Així, amb punt. Aquí hi ha la presentació que en fa el propi poeta. A banda de la línia de poemes que acostuma a escriure, introdueix una forma més àmplia, a la frontera del poema en prosa i la reflexió. Més endavant, segurament en penjaré alguna mostra. En aquesta entrada presento un poema de la seva producció anterior.

DIVUIT DE JULIOL

Cal tancar el llibre
En el darrer tacte,
Llençar-lo a les brases
I dir: s’ha acabat
(D. A. Coyrreno: Plany)

Aquell divuit de juliol, el dia de l’enterrament del pare,
Recordava més aviat una plujosa tardor primerenca
I l’argila aixecada era com en arrencar patates.
Just sobre els arbres del cementiri voltaven dos avions,
Els motors brunzien furiosos. El seguici trepitjava els miralls dels tolls.
Entre mi i el fèretre, amb una perruca de corona,
Hi havia aquell dia assolellat de feia tres setmanes,
Quan vam anar a l’interior de l’hangar
I ell, d’habitud rude, taciturn, tancat en si mateix,
S’apropava a les màquines immòbils,
En tocava les ales, passava la mà per les hèlices,
Visiblement emocionat, parlava una mica massa fort,
De tal manera que l’eco de la seva beu ressonava
Sota aquell sostre envidrat de xapa.

Agraïment i nota

2011-06-14T11:48:00.000+02:00

Sempre és agradable veure que altres persones reconeixen la teva feina. Especialment, com succeeix en aquest cas, quan prové d’una persona que admires i que respectes profundament. Álvaro Valverde és, al meu parer, un dels poetes espanyols més interessants actualment, m’hi sento molt proper quan llegeixo els seus poemes, que he anat seguint llibre rere llibre. Fa un parell de dies va penjar al seu blog un comentari que em va emocionar sobre l'antologia de Czesław Miłosz Tierra inalcanzable. El podeu llegir aquí. I de blog a blog. Des del meu li envio mostres del meu més sincer agraïment. Moltes gràcies, Álvaro.

Herència

2011-06-09T22:20:00.001+02:00

Un nou poema de Dušan Šarotar, del seu darrer llibre de poemes, La casa del meu fill. Šarotar és un escriptor que cal tenir en compte, tant per la seva poesia com per la prosa. En ambdós gèneres, la memòria té una presència fonamental.

HERÈNCIA

Tot el que sents s’acumula en una herència,
de la seva densitat relativa expressada en la unitat
de l’invisible, com ara l’aire o el silenci, la solitud,
en depèn l’acceleració, la velocitat de pas, d’un
a un altre, de les grans paraules als fets, l’amor.

Tot el que posseeixes s’esborra de la teva herència,
el coeficient de la propietat és inversament proporcional
a la velocitat de pas, així per exemple, la cobdícia,
l’avidesa, l’enveja i la ignorància són tots valors,
expressats amb un número negatiu, com els dominis.

Al final queda sols la sensació, tal vegada no res,
alguna cosa que sempre ens supera, això serà la nostra
única herència, com una llum que s’encén en nosaltres
quan al vespre apaguem el llum sobre el llit.

Retorn i agraïments

2011-05-19T10:23:00.000+02:00

El festival Milosz que es va celebrar la setmana passada a Cracòvia, i altres obligacions que tenia (no s'hauria d'assistir o de col·laborar en un festival que s'organitza a la mateixa ciutat en què un viu o treballa) m'han deixat molt poc temps, i no m'han permès agrair tots els comentaris que he rebut per la publicació de l'antologia de Czeslaw Milosz apareguda fa poc a les llibreries. Així doncs, ho faig ara, moltes gràcies a tots pel suport i per les vostres paraules i espero que pugueu trobar en el llibre de Milosz algunes estones de bona lectura.

Pasqua, Ligúria

2011-05-10T15:01:00.000+02:00

M'inquieten i em meravellen aquells poemes que mostren l'inefable sense explicitar-ho. Aquells poemes que expressen sempre una pèrdua, però, després de la lectura del poema, aquesta pèrdua es transforma en un guany. Ens descobrim amb un bri de coneixença que, com si fos a mercè de les bufades, es vincla en el nostre pensament. Potser per això, l'obra de Robin Robertson m'inquieta cada cop més.

PASQUA, LIGÚRIA

Un altre dia mirant com l’oceà es desplaça
sota el sol; pins, glicines, llimoners.
Enfosqueixo aquest paradís com un vent sobtat:
fulles d’olivera, bufades a les seves esquenes, s’argenten
en un filferro espinós; les càmeres fan clic en el mur.

Tothom marxa cap a casa, i m’adono
que no em puc fer a la idea de què significa això.
Escolto els crits de les gavines
i intento recordar. Quan fa que percebo
que la llum no és l’adequada?
Que alguna cosa dintre meu s’ha trencat?
Dret aquí, sense notar res.
Quan fa que estic marxant?
No ho sé.

Novel·la

2011-05-09T23:58:00.000+02:00

Com en cada literatura, la preferència per uns noms, per uns poetes, no n'exclou d'altres que pertanyen a la mateixa generació (o també a altres generacions). La literatura permet aquesta relació de poder quedar fascinat, d'emmirallar-se en autors de tendències molt diverses. Jacek Gutorow és un d'aquells autors en què trobo ressons propis que poden funcionar de vegades com a guia.

NOVEL·LA

La ficció avorreix. Però què en queda?
L’olor dels gessamins a l’habitació a l’alba?
Fins i tots els simples fets creen un argument,
el final del qual significa una marca de mal temps.

La llengua és un somni del qual et despertes
en la llengua. O potser és a l’inrevés?
Potser el somni és la llengua del qual despertem
directament en el somni? Una neteja en la pluja

que colpeja el seu text al vidre.
Els gessamins es marceixen en la foscor.
I la foscor és el cel reflectit en un prat
després d’una inundació. Vine, mira

el mirall que frega el camí –
n’hi ha prou amb treure el fil principal,
i tot esdevé un caos del sol.
El caos cansa. Però, a què podem tornar?

Sobre Mariusz Grzebalski

2011-05-09T23:45:00.000+02:00

Un altre article sobre un poeta polonès a la revista digital La Nausea. En aquest cas, és la segona part sobre Mariusz Grzebalski.

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

2011-05-06T23:57:00.001+02:00

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice, que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de dir que ha ajudat a poder-me endinsar de nou en la llengua i la dicció plena de matisos que utilitza el poeta polonès. Deixo un poema com a tast.

JUNTO AL ARROYO

Murmullos de agua transparente sobre piedras
en un barranco, en medio de un alto bosque.
El helecho resplandece al sol en la orilla,
se apilan inabarcables formas de hojas
lanceadas, ensiformes,
apicales, pingadas,
ensortijadas, denticulares,
serradas – ¡y quién lo llegará a expresar!.
¡Y flores! Umbelas blanquecinas,
cálices azules, estrellas de amarillo intenso,
rosetas, racimos.
Estar sentado y mirar
cómo da vueltas el abejorro, el vuelo de las libélulas,
los papamoscas que echan a volar,
en una maraña de tallos un escarabajo negro que se apresura.
Me parece oír la voz del demiurgo:
«O las rocas mudas, como en el primer día de la creación,
o la vida, cuya condición es la muerte,
y toda esta belleza que te embriaga.»

Recorda

2011-05-05T23:54:00.001+02:00

Un nou poema d'Ivan Kordić

RECORDA

Recorda-ho tot. Mira un altre cop
la casa, el carrer, l’arbre.

Inclina’t, acaricia l’herba com un gos,
humiteja’t els llavis, no reprimeixis les llàgrimes.

Fes aquest pas, alça la mà.

Somriu,
colpeja la paret amb el cap. Nota el dolor.

Potser faràs això per darrera vegada.

Adéu a Josep M. Güell

2011-05-02T09:29:00.000+02:00

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

***

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Quan algú se'n va

2011-04-25T10:38:00.000+02:00

Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok, que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor.

QUAN ALGÚ SE'N VA

TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA

En aquella abraçada del racó reconeixeràs
algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així.
Visc entre dues veritats
com un llum de neó trement
en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona
cada cop més gent, fins que ja no són aquí.
Sempre és així. La quarta part de les hores
que estem desperts parpellegem. Oblidem
les coses abans de perdre-les,
el quadern de cal·ligrafia, per exemple.
Res mai no és nou. El seient
al bus està sempre escalfat.
Carreguem les darreres paraules com
andròmines per a una foguera a l’estiu.
Demà tot tornarà a passar igual,
la cara, abans que s’esvaneixi de la foto,
perdrà les seves arrugues. Quan algú se’n va
tot el que ha estat fet torna.

Per la riba

2011-04-18T22:03:00.000+02:00

Presento un segon poema d'Artur Grabowski. L'he triat per dos motius, el primer, per l'afinitat amb la citació de Seamus Heaney, que em porta a un dels poemes que més m'estimo de l'autor irlandès; i l'altra, per la tensió del llenguatge que presenta, forçant-lo fins a uns límits per retornar al sentit.

PER LA RIBA

When you have nothing more to say, just drive...
(Seamus Heaney)

No es pot dir res. No està permès? I el mar
suggereix un metre buit. Així, hem de callar? La conversa
d’una substància tova amb la forma rígida
intenta
entatxonar-se en el ritme de l’anàlisi
una ona. Potser

espera encara, la im-
paciència podràs suportar-la, el pes
del primer vers el portaràs a algun lloc. La primera

gota satisfarà el primer gra
de sorra amb la humitat, el sentit
transformarà una platja escampada en fang;
de nou construiràs un castell, el rastre
s’omplirà d’aigua com

una forma insubstancial – un ésser informe.

Dos premis merescuts

2011-04-13T11:20:00.003+02:00

Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.

National Geographic

2011-03-30T22:57:00.001+02:00

Katja Perat (1988, Ljubljana) ha estudiat Literatura comparada. Publica poemes habitualment a la revista Literatura des de 2007. Una autora que, a pesar d’algunes baixades de to, com en algun lloc d’aquest poema, ja es perfila com un nou poeta a seguir.

NATIONAL GEOGRAPHIC

Una mirada a la sabana, amb qui el temps ha estat despietat,

dóna la sensació que sobreviure no exigeix massa. L’spleen,

l’angoixa que ha renunciat a la responsabilitat per la seva

ansietat no transmet aquesta sensació.

Per casualitat, em trobo amb mi en el reflex de la televisió.

Penso: sóc vida que ha hagut de dur a terme un llarg

camí de l’evolució per poder-se mirar

en una imatge. Parlava amb mi mateixa.

Sóc tot un silenci. Les tasques amb què m’ha carregat

la vida, no les acompleixo. La sabana,

tot i que la veig falsejada, dóna la sensació

de vastes absències d’indecisions.

Ella és tota una evidència. I jo tot

un silenci. Una maldestra incomoditat

del privilegi humà. Tot un silenci

que no té por de la mort, sinó dels altres.

Sóc infeliç quan em repenjo al teu braç,

però sé que seré més infeliç els dies

que vindran, quan no em repengi del teu braç.

No sé per què la desafecció no deixa d’amenaçar,

potser a causa del capitalisme. I també és ben possible

que el capitalisme no tingui res a veure amb tot això.

El que compta és la música, el sexe i la comprensible

evidència de les zebres que travessen la sabana.

Tota la resta és un embull d esforços humans

i de nobles intencions que asfalten el camí a l’infern.

Recordant Dubrovnik

2011-03-19T20:20:00.000+01:00

Un poema d'Ivan Kordič.

RECORDANT DUBROVNIK

Hi ha coses excepcionals davant
nostre. Una pedra i els teus espessos
cabells.

Allí on tomben els apàtrides,
beso el teu cos, la teva pell humida.

A la vegada m’esforço
per veure’t.

I en algun lloc allí, d’amagat,
rere la roca,
s’estén el crit de la nostra vida,
encara no despert.

Dos apunts

2011-03-13T20:23:00.000+01:00

De nou tinc uns dies de silenci. Avui no hi haurà cap poema, però sí textos sobre poetes. Dos articles que vaig escriure fa poc, i que han aparegut recentment en pàgines d'internet. Un és sobre Adam Zagajewski, a PoesiaDigital, el podeu veure aquí. I l'altre és sobre Edward Pasewicz, en el marc de les meves col·laboracions habituals per a la revista La Nausea. És en aquest enllaç.

Afinitat

2011-02-24T17:39:00.000+01:00

Artur Grabowski va néixer a Cracòvia en 1967. És poeta, dramaturg i assagista. És un dels assagistes més interessants de la seva generació i un poeta de molts i variats registres. Ha publicat quatre llibres de poemes, i s’espera que enguany publiqui una col·lecció d’obra poètica completa.

AFINITAT

El silenci d’aquests grans arbres
i de cada bri d’herba
s’assembla enormement
al silenci.

Un creueta negra
d’un avió dibuixa
la frontera audible.

Un senyal del cel

2011-02-12T15:40:00.001+01:00

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri.

Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer ha publicat un llibre d’entrevistes amb poetes britànics, entre els quals hi ha Douglas Dunn, A. Alvarez, Derek Mahon, David Harsent o Tom Paulin. Les converses es van dur a terme durant la dècada dels setanta. En el moment en què despuntava el reconeixement de Seamus Heaney. I precisament, un dels temes recurrents és l’estranyesa dels poetes respecte a la importància que se li donava al gran poeta irlandès. Però això ja donaria per a una llarga discussió.

Torno al principi, i mentre potser penseu en aquests fets, deixo un poema d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.

UN SENYAL DEL CEL

vaig somniar una pluja com la que afecta sovint

un home i una dona quan caminen junts

no existien en aquest somni meu

o estaven tan units un a l’altre

i absorbien aquella pluja que jo no podia marxar

no hi eren però segregaven suor es perdien en la negra

o vermella vegetació d’una costa

llunyana on vaig estar tres dies i tres nits

tres dies i tres nits d’esperar la pluja (un senyal

del cel per abandonar la terra) i ells es reien

de les meves mans i peus contrets però es van esvanir

tot just quan em vaig despertar per donar-me a ells

Elegia

2011-02-07T21:21:00.002+01:00

Jacek Gutorow

ELEGIA

No crec en la missió de les ombres.
Hi ha d’haver una altra sortida, no sols
aquests corredors agafats amb un clip
als carrers de la ciutat, i la boira grisa sota el coll
del cel. El teu cor ha esclatat en cent fragments,
i cada un d’ells ha arribat a reflectir la gent,
les seves habitacions, plenes de cendrers,
les teranyines als racons. No crec en la forma
definitiva; sempre hi ha un error en el sistema,
una part penjant de sentit que esclata pel propi pes,
ho sents? L’eco s’endinsa per les capes
d’un silenci idealment retallat.

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts

2011-02-06T12:43:00.001+01:00

Josip Osti va néixer a Sarajevo en 1945. Des de 1990 viu a Eslovènia. Escriu en eslovè i en serbocroat, i ha traduït un gran número d’autors d’una a l’altra llengua. Ha publicat uns 20 llibres de poemes. La seva poesia es caracteritza per una senzillesa absoluta, els poemes tenen habitualment una mateixa estructura, una idea inicial que després es va ampliant en els versos posteriors, els quals tenen com a objectiu reforçar la primera afirmació.

EL POETA ÉS A LA VEGADA PARE I MARE
DE NENS NO NASCUTS

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts.
La seva estimada és una paraula somniada
o inventada. Dorm amb ella com amb la seva dona
de carn i ossos, però no sols a casa, al llit,
sinó també en un bosc frondós, en una roca
vora la mar i a la mar, en un terreny de pastura que el sol
il·lumina, en un fosc vestíbul. En una església freda i buida
i al cinema, ple de cossos suats...
Per la seva immaculada concepció i pels pecats
se’l castiga amb una gestació eterna. On creix
la buidor que vol superar sense descans
la buidor al seu voltant... El poeta és a la vegada
pare i mare de nens no nascuts... I està content
del seu dolor.

Hivern de Hammersmith

2011-02-05T16:11:00.001+01:00

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de descobrir. Tal vegada la condensació de la llengua hi té molt a veure. Una novel·la és un edifici que requereix molta paciència, és de gran alè, i mantenir-hi un nivell constant es troba només a l’abast de ben pocs autors. També és difícil trobar tot un llibre de poemes que pugui sorprendre, però, de vegades, tres o quatre poemes poden salvar tot el conjunt.

Els últims mesos he caigut de ple sota l’encanteri de la poesia de Robin Robertson. En aquest cas, sí que es pot afirmar que els poemaris són, en la seva totalitat, autèntiques meravelles. Aquest poema clou el seu darrer llibre.

HIVERN DE HAMMERSMITH

Fa una nit molt freda; massa freda perquè nevi,
però amb tot, neva. Rere les cortines obertes
brilla la llum de la neu que recordo de petit,
despert rere la finestra mirant com queia.
Però tu no ets aquí, ara, per acompanyar-me
al llit. Ningú de vosaltres. Mira la neu, he dit
a algú que podria haver estat a prop, tinc fred,
em podries abraçar. Abraça’m. Deixa’m anar.

Retorn

2011-01-23T17:01:00.000+01:00

No hi ha literatures grans ni literatures petites. Això són conceptes de mercat, conceptes relacionats amb el paper econòmic, social, polític dels diferents països. Independentment de la llengua en què escriguin, hi ha poetes que excel·leixen en cada una de les seves obres. Un d’ells és l’eslovè Marjan Strojan.

RETORN

Això voldria mostrar-te, dic,
quan ens deturem al camí sobre la vall.
Faig visera amb la mà, sota nostre,
entre els rius serpentejants i els camins,
pels senyals dels camps i pels diminuts
signes d’admiració dels campanars en masos
allunyats vessen parts d’una crònica del sol,
como una part del cel. Et mostraré
un esparver en el vol, que amb un tremolor quasi
imperceptible volta les columnes de l’aire
càlid cada cop més alt, fins que no s’anivella
amb la mirada de la planura.
En la profusa quietud
dels camps pasturen sobre nostre les ombres
tacades dels núvols, que no distingeixen
entre el riu, el camí i el bosc,
entre una fenedura i la pedrera
que s’ha endut mitja muntanya. S’estenen
en tots per igual, com llacs
d’un crepuscle translúcid, fins que
enfosqueix del tot. L’esparver és tot d’una
tan alt que en el fons negre
a penes es pot veure un punt
que hi desapareix, com si se l’hagués empassat
un abisme. El riu té una llum grisosa, ja no es veu
el poble. – Això voldria mostrar-te. – Què?

Dies

2011-01-11T13:24:00.000+01:00

Aquesta tarda hi ha la segona presentació del darrer llibre de poemes de l’amic Michał Sobol, Naturalia. El llibre s’ha publicat en una petita editorial de Cracòvia, la qual cosa ha permès que se n’hagi fet una elaboració quasi artesanal. La imatge de portada és de l’artista i també amic Bogusław Bachorczyk. Aquest és un dels poemes del llibre, on mostra el tema constant de l’enfrontament entre el món rural i el món urbà.

DIES

Com si els dies tinguessin la seva pròpia història

i haguessin de ser prestats. Alguns eren

incomprensibles, misteriosos, altres

massa senzills per poder ser entesos.

S’havien de prestar a un interès elevat,

en un passat abstret en si mateix o en un futur

servicial que sempre prometia molt

però que no tenia una memòria massa bona.

Al capdavall, la tria de la millor opció

s’ajornava. Duraven les negociacions. I els dies,

amb tot el que contenien, foren lleument diferits

més enllà com una tanca amb els pollets.

Elements

2011-01-08T18:39:00.000+01:00

Ja ho he indicat en alguna altra ocasió. La poesia de Jan Kasper em sembla una de les més sòlides en el panorama contemporani polonès. Malauradament, però, el reconeixement públic que té la seva poesia no es correspon encara amb els seus mèrits.

ELEMENTS

Una sendera deserta. Massa aviat
perquè hi passis.
Un terraplè de ferrocarril, un abocador de tristesa.
El món de la substància animada, incansable,
segur del seu significat, rere la boira.
Obertament, els ulls agrairan
aquest grapat de claror.
En el fons, potser existim per recordar
l’ombra dels verns en els marenys, les libèl•lules
baixant als joncs, els terrenys de granotes
que l’element de la fecundació ha visitat.

El primer dia

2011-01-02T19:20:00.000+01:00

Després d’un descans una mica llarg, al blog però no a la feina, torno amb l’any nou a intentar reprendre el ritme. Comencem amb un poema de Mariusz Grzebalski.

EL PRIMER DIA

Per a Janek

Maldestre, intentant mantenir l’equilibri,
va venir i em va mirar de tal manera
que em vaig sentir del tot net.

El meu cos s’elevava,
l’aigua era cada cop més límpida,
fins que al final em colpejà la llum.

I, sabeu, des d’aleshores tot jo sóc llum.

Sobre Maciej Woźniak

2010-11-24T19:57:00.000+01:00

El silenci al blog és degut a un excés de feina els darrers dies. Segurament, hi penjaré alguna cosa, encara que escadusserament, fins a mitjans de desembre. Mentrestant, deixo aquí un darrer article sobre Maciej Woźniak que ha aparegut en la revista electrònica La Nausea, on col·laboro mensualment amb al sobre poesia.

Diferents lectures

2010-11-02T16:42:00.000+01:00

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Un gat negre

2010-10-28T22:50:00.001+02:00

Després de molts dies d'haver-me endinsat durant hores i hores en la poesia polonesa, treballant amb dos excel·lents traductors i grans amics, Abel Murcia i Gerardo Beltrán, en una àmplia antologia de poetes polonesos nascuts entre 1960 i 1980, em prenc un descans i em capbusso en l'altra llengua que és per a mi terreny d'exploració, l'eslovè. I torno a un jove poeta que trobo molt interessant, Jure Jakob:

UN GAT NEGRE

Un gat negre, el veig quan fumo vora la finestra,
a passets vora la brossa, a través de l’ombra
i de la llum dels fanals, ràpid; un cotxe a la carretera
amb les grapes negres dels pneumàtics gira en un toll
i dóna mitja volta, segueix vers els suburbis.

Tal com ha vingut, ha marxat; com una fulla d’afaitar
a una banda de la pell, sense res a l’altra; què ha quedat?
què veig? Gat negre, quin camí has pres?

Hi ha alguna cosa que talla la nit. No és la llum dels fanals,
ni el crit de borratxos adolescents, no són les finestres obertes
del bloc del davant o la claror blavenca dels televisors.
És alguna cosa més negra a l’interior.

Dins la bola del seu cos, embalat en el tou moviment
de la pell, per un instant, pel darrere, hi ha hagut
un curtcircuit d’ulls verdosos, sec, breu.

Com el so d’unes monedes que llences a una taula buida,
i després marxes.

Vol lliure

2010-10-26T23:21:00.000+02:00

Van passant els dies. Un rere l’altre, amb un ritme constant. Només la foscor, cada dia més llarga, més present, va marcant el pas de les hores. I així, quasi tot un mes, i ni una entrada al blog. És el moment de recollir-se, de tancar-se perquè les obligacions acuiten. Però un autor com Vasko Popa sempre ens pot donar un moment de respir.

VOL LLIURE

Deixa’ns marxar volant
del teu palau sense fonaments

Us he forjat en les estrelles
Sota l’arc del meu crani
Envoleu-vos qui us ho prohibeix

Deixa’ns marxar per morir
Cada vol ens retorna al palau

Aquí sol esperen ocells
Talleu-vos les ales
Perquè el vostre vol sigui lliure

Anit, quan estava buscant

2010-09-30T12:33:00.000+02:00

Que tingueu un bon dia del traductor. El celebro amb el poeta i excel·lent traductor Marijan Strojan, de qui acabo d’encarregar un llibre que aplega una bona selecció de la seva poesia. Espero que m’arribi la setmana vinent i poder compartir encara més poemes. Fins ara, d’ell tenia només Dan, ko me ljubiš (El dia que m’estimis) publicat l’any 2003 i poemes esparsos en la revista literatura. Em va cridar força l’atenció i crec que no exagero si dic que pertany a aquella estirp de poetes que cal seguir amb molt interès.

ANIT, QUAN ESTAVA BUSCANT ALGUNA COSA VORA EL RIEROL

Anit, quan estava buscant alguna cosa vora el rierol
rere la casa, buscant Déu sap què al porxo,
vaig sentir al bosc com si algú plorés
en la foscor i en el fred, en el fons era com si cridés.
Vaig parar atenció, ja que de vesprada,
quan s’enfosqueixen les muntanyes i els camins,
em quedo assegut hores i hores al llindar
i espero alguna cosa que no apareixerà.
Vaig seguir la veu, el significat
que la nit estenia des dels boscos:
algú em va cridar pel meu nom:
indefens, ferit, insegur...
Va passar aquell instant i en ell
tota la nit, així que al cap de no res
unes estrelles sorprenents van brillar
del cel vers el silenci de la neu nova.

Tardor. Baixa Saxònia

2010-09-26T21:50:00.001+02:00

Ahir al vespre vaig rebre una excel·lent notícia. Marcin Kurek (1970) acabava de guanyar el premi Kościelski amb el llibre Oleander (Baladre). El premi Kościelski és un dels més prestigiosos en la literatura polonesa. Feia temps que Marcin Kurek no publicava cap nou llibre de poesia, i amb aquest darrer (que conté un sol poema llarg) no tan sols s’ha consolidat com un gran poeta sinó que, a més, ha estat el volum que inaugura la nova col·lecció de poesia de Zeszyty Literackie (el següent número de la col·lecció era el poemari de Natalia de Barbaro). Però Marcin Kurek no és tan sols conegut com a poeta. És també un excel·lent traductor, i a ell li devem la publicació de 62 poemes de Joan Brossa amb què va guanyar el premi de traducció de la revista Literatura na Świecie.
Seguirem parlant d’aquest autor i del seu nou llibre de poemes. Per ara, deixo aquest poema que va publicar l’any 1997.

TARDOR. BAIXA SAXÒNIA

Ningú no és una illa solitària, repeteixo
un pas rere un altre mesurant l’empedrat prussià.
No pressento, ja que res no sembla demostrar-ho,
que el carreró barroc acabarà de sobte
en el lluminós aparador d’una funerària.

El vi jove i les nous són excel·lents, llegeixo
a la pàgina quaranta-tres i ja sé
que el més estrany amb què em toparé aquí
és aquest gran cartell que afirma:
Groβe Europa – Groβe Zukunft.

El meu destí

2010-09-24T14:45:00.000+02:00

La rentrée literària a què ens han acostumat els editors el mes de setembre se centra bàsicament en els llibres de grans vendes i en la narrativa. Per sort, la poesia (i també l’assaig) no s’ha de regir per aquestes normes, i un llibre de poemes pot aparèixer en qualsevol moment sense que això afecti les seves vendes (que ja són, per definició, ben minses). Els lectors de poesia representen tal vegada el públic lector més fidel. Amb tot, els editors de vegades també fan passar aquests llibres per l’adreçador. Bé, així ens trobem de cop i volta amb una llista de nous llibres. Aquest cop, la rentrée a la poesia plena està plena de bones propostes.
Natalia de Barbaro (1970) havia publicat fins ara en revistes literàries, principalment a Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). Ha publicat el seu primer llibre de poemes fa una setmana. Un llibre excel·lent que no hauria de passar desapercebut.

***

El meu destí s’avorreix. Em va fer creure
que era jo qui decidia, però avui ho he vist:

un home passejava amb el seu gos pel moll.
El sol brillava a la seva jaqueta. De vegades, estrebava
la corretja a la cuixa. N’hi havia prou. No calia ni que mirés.

El meu destí, quan està avorrit, es diverteix aixecant
ponts llevadissos.

A la nit, la sola lleugeresa

2010-09-22T10:22:00.001+02:00

Un altre poema de Tomasz Hrynacz.

A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA

A la nit, la sola lleugeresa.
En un marc de tolls de llenques glaçades
de llums.

No hi ha cap moviment. No
es pot dominar res. El coll torçat
del vent es glaça en els torbs de les portes.

Arbusts descolorits empassats
per prats d'aire detenen
els cristalls del fred.

I només en això no hi ha
cap dubte, que podem viure
separats.

Pregària blava

2010-09-10T16:00:00.001+02:00

Piotr Mierzwa

PREGÀRIA BLAVA

El silenci modela els actes, tatua les cares
amb la ganyota d'una tranquil·litat angelical, emboteix
neu a les butxaques, es desfà al paladar,

on tots ens trobem, després d'un fotograma
indispensable, divertits de tenir finalment vacances
i ens han fet fora de la feina irrevocablement,

però ara això no hi és, això ho portarà la primavera,
aleshores ens desfarem en una partença summament
normal de l'hivern llepant les hòsties amb les darreres forces.

Llibre dels somnis II

2010-08-31T18:04:00.000+02:00

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan.

LLIBRE DELS SOMNIS II

Avui he somniat que em visitava
W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia
de vegades les meves joguines.
La pell de la seva cara era
meravellosament tranquil·la i plena
d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers
la infantesa. La meva mare, a prop,
amb l'exactitud de Chester Kallman
picava ceba. La ràdio en un racó tocava
melodies psicodèliques dels setanta.
Jo era en el meu present i en el meu
passat alhora. Era en dos cossos
i en una ànima alhora. Era en la vellesa
d'Auden que arribava fins a la seva
mort, i en el present de la meva mare
que era en la mateixa cuina dels meus anys.
Whystan escoltava la cançó atentament
i esperava el dinar i mentre esperava
va començar a recitar poemes en un anglès
lent, impecable, com si ho fes per satisfer-se
com si volgués en l'oportú acompanyament
musical llençar les antigues paraules. Em vaig apressar
a obrir els armaris i buscar-hi els seus llibres,
que contínuament s'empetitien i es transformaven
i simulaven ser formigues i ficus.
Vaig regirar amb presses les lleixes
per trobar els seus llibres i que me'ls
signés. Volia escoltar l'enfonsament
silenciós de la tinta en el migdia i en el paper.
Volia veure com les lletres de la pàgina de títols
resplendien a través de la pell translúcida i les mans
que les van escriure. Auden es va aixecar
lentament de la taula, s'adreçà al balcó
i començà a transformar-se en Charles
Chaplin. Els vells tirants es creuaven
a la seva esquena. Els nostres sentits
recollien del terra veus animals
i els transformaven manualment en filets
i en metafísica.
La meva mare va dir: “Els ocells es distingeixen
del vespre següent tan sols pels peus
i pel to de les seves veus. “Jo no vaig dir res
i Whystan també va callar quan el lleparen els grans
i humits ulls del papa recentment escollit
que s'havia separat de la seva família
i amb el lluent papamòbil sense aturador
s'acostava a nosaltres a una gran velocitat.

en pendent la carretera

2010-08-25T21:30:00.001+02:00

Miłosz Biedrzycki

***

en pendent la carretera des de l'altiplà, una obertura

de l’Adriàtic com una biga atzur, els camions s’enfilen

amunt, una pedrera en un dels vessants,

pols, el tren, com seguint el baedeker,

serpenteja enmig de marges a la vora

de camps empedrats, del mur petri d’una església

del segle dotze, el camp fa olor de blau

i de sal, la famosa dansa de la mort.

arriba a la planura, brisa, xafogor,

les algues es podreixen, hi ha marea sortint,

els ulls dels peixos a les parades són

de pell. Albanesos rossos tenen

albercocs, s’escrostona el fresc, a la llum

el mar porta remolcadors, greix, al vespre

s’empassa la bola del sol. porta sons

de l’hotel a través de la badia, un foxtrot,

Trieste com la llum, els murs s’enfredoreixen.

Ve per darrera vegada

2010-08-15T10:22:00.000+02:00

Tomasz Różycki té ja el següent llibre de poemes a punt de sortir. Si tot va bé, serà ja al setembre. Tots els poemes amb la mateixa estructura, setze versos dividits en dues estrofes de vuit, una forma que ens pot ser molt familiar. Alguns dels poemes que formaran part d’aquest nou llibre han anat a apareixent als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris).

***

Ve per darrera vegada a aquest indret
anomenat platja per acomiadar-se del riu
en plena nit, seguint petjades d’animals,
per beure aigua i refrescar els càlids,
massa càlids llocs. L’esperen encara
vols amb retard, saltar per àmbits
de paranys, Labrador en la llum lívida
dels glaçats vidres dels radars, hi ha encara

una nit perduda i mil nits desdibuixades
enmig de les esferes de continents nítids
i espectres lunars, una pols platejada
que roman als dits, i molt més encara,
el llambreig d’aquests espais, a la pantalla
no hi ha cap rastre de vida. Però la foscor
és la norma, mentre la llum és calor, esforç,
la víctima, si hi ets, resplendeix encara.

Sobre nostre

2010-08-02T16:06:00.001+02:00

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski.

***

Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe
als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida
curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins
i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses.
Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses
i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles.

Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra.
Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol.

Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça
i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven
la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació?
L’ombra del perdó?
Es nodrien de foc, vagaven
vers els jardins celestials.

Retir

2010-08-02T16:01:00.003+02:00

Ja fa uns dies que he començat a fer una vida quasi monacal. Gairebé no surto de casa, només alguna escapada a la piscina per desemboirar-me una mica. I des de demà el retir ja serà quasi absolut. Em tancaré per poder enllestir alguns projectes que tinc entre mans. No sé si mantindré el ritme d'entrades al blog, però tenint en compte que quasi tothom és de vacances, potser un descans més llarg de la xarxa anirà una mica bé.

La baula més feble

2010-07-26T23:32:00.000+02:00

Després d'un dia intens i feliç, m'endinso de nou en les paraules alienes. I em crida un nou poema de Tomasz Hrynacz.

LA BAULA MÉS FEBLE

Una història puntual.
De sobte present. Sols
aparentment té relació
amb l'anterior. No sense

dificultat revela rebrots
de cicatrius. La por té els seus
plecs. Té fronteres. O potser
és temps per esperar?

L'historial a la secció de
fisioteràpia contempla, a banda
del diagnòstic, l'edat,
els tipus i la quantitat d'intervencions.

Una de dues:
“lliçons per caminar”
o “rehabilitació”?
Marqueu el que escaigui,

la vida? Un moviment establert
i invariable se sotmet
a les pròpies lleis. Rebutja
qualsevol senyal de fugida.

Terra del foc

2010-07-25T17:59:00.003+02:00

Un segon poema de Piotr Mierzwa.

TERRA DEL FOC

Dissens rere dissens, l'incendi porta incendi.
Ulls clavats al fluorescent, un passadís asèptic
han forçat les reflexions, endinsar-se en la por
sobre el destí dels afables, dels més afables
en contacte amb forces superiors, amb la feblesa
del cos que vol tan sols escalfor, consol, mentre

les paraules viuen la seva vida, s'enrogeixen: les venes de la llum
guareixen els sostres, els estrats de la llum mitiguen les carteres,
havent-se estès com la cua d'un paó o restes
en un dipòsit de cadàvers. Tu i jo encara tenim temps
per a tot, especialment per al passat,
el que succeeix en aquest instant, deixem òrfenes

les cases que estan separades entre elles
per barres, barreres, barriades.

Nou Herbert

2010-07-23T19:39:00.003+02:00

Acaba d'aparèixer a les llibreries el segon llibre d'assaigs de Zbigniew Herbert publicat a Acantilado, Un bárbaro en el jardín. De fet, però, és el primer que va publicar Herbert i el primer que jo també vaig traduir, ara farà uns tres anys. Però tota espera sempre val la pena, sobretot si el resultat és l'edició exquisida i la meravellosa portada que han triat en l'editorial de Jaume Vallcorba.
El llibre no surt en una bona època (al juliol i en plena crisi), si ens guiem pel que diuen aquests que es dediquen als números i a l'edició. Però no comparteixo aquesta opinió, ja que un llibre de les característiques de l'assaig herbertià sempre trobarà el seu públic, sigui l'època de l'any que sigui. Independentment del que passi al món. Independentment de les modes, de les crisis, dels bestsellers. Perquè, i ara deixeu-me enfrontar a les tendències i a algunes de les idees postmodernes que tant mal han fet, crec en les jerarquies. En la Literatura i en la literatura. I Zbigniew Herbert és un dels grans representants de la primera.

Lenta navegació

2010-07-14T19:43:00.001+02:00

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l'única manera de poder fer passar el temps, tant a l'espera com a dalt de l'avió. Acostumat a moure'm, a aixecar-me constantment de la cadira quan sóc a casa, la immobilitat, gran paradoxa, del viatge a l'avió m'obliga a centrar-me en el text. Per altra banda, no sóc de les persones que necessita una sèrie de condicions i atuells per concentrar-se. Els anys de lectura de poesia han possibilitat que em pugui concentrar sense cap mena de problema en qualsevol situació, fins i tot enmig de multituds. I de tant en tant, també una mirada per la finestra et descobreix la bellesa. Com ahir. Tenia el vol en el moment del crepuscle, i la franja de llum que s'entreveia a l'horitzó era de revelació, d'epifania. I mentrestant, des de les altures, m'endinsava en el mar amb aquest poema d'Uroš Zupan.

LENTA NAVEGACIÓ

Aquesta nit hi ha mar tranquil·la

i el llit de la barca que ens manté

a l'aigua. Quan respirem, sense voler

ens toquem i ens exercitem en un lent

recompte dels dits. Quan en dormir

ens estrenyem tots junts, sense voler esborrem

la frontera que hi ha entre les càlides pells

i els somnis a qui els agradaria separar-nos

i dispersar-nos en el temps. Un nen

que es regira entre nosaltres. L'altre

navega i flota en la teva panxa.

El silenci és en cadascú de nosaltres

distribuït uniformement i els llits

closos en l'absència de vent. Ambdós som

els seus costats vius, les seves tanques

protectores en la llum i en la foscor.

Digues-ho en la teva llengua

2010-07-12T23:06:00.000+02:00

Joanna Wajs

digues-ho en la teva llengua

digues-ho en la teva llengua, vull sentir

com es doblega l’herba no segada sota el peu

d’aquest home

i com aquesta dona talla un all, una llimona,

com parteix una panotxa per la meitat

els sons, tindran la seva pròpia aspresa,

la seva suculència

anomena-ho, vull saber si saps cent paraules

per referir-te a les pupil·les dilatades

i als grans de la civada entre les dents

d’un nen que riu

i també com una nena a les escales de la catedral

de manera quasi imperceptible s’arregla

el vestit una mica tort

i al final ensenya’m el que més

ens interessa

els nostres dits errants

temorosos amb el puny a l’aire

en alguna cosa que podria ser el mànec

d’un ganivet o una castanya torrada

i que de sobte,

sense saber per què,

ha perdut

la forma i el pes

Platja

2010-07-09T22:55:00.000+02:00

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008)

PLATJA

una olor entre nosaltres, però encara tens por,

encara mires a un costat, comptes cada paraula

llençada a l’espai, al temps, en les engrunes

dels còdols quan caminem per la platja.

l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa.

el meu peu deixa una petja més profunda al costat.

l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro,

en vidre, les sabates col·locades en un racó,

en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot

alguna inscripció comuna en la llosa de pedra?

però ara no pensis, deixa-ho per a més tard,

demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans;

inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt,

conquilles, el cel desllustrat per l’aigua,

m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells,

els pensaments són com petjades al davant.

et poses la mà a la boca i es fa el silenci,

sols entre nosaltres una olor encara més intensa.

Regions llunyanes

2010-07-08T22:24:00.001+02:00

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema, Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme, molt més ben treballat i prometedor que l'anterior.

REGIONS LLUNYANES

He estat en tants llocs que ja no recordo

quines són les meves petjades. A cada moment es pot

començar o deixar-ho estar. Recordar

els talls, les separacions que et fan ser qui ets.

He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu,

he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís

de noces. En un full tenia dibuixat com arribar

a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet.

S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi.

Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina.

I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix,

el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada

arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella,

l’aigua freda del llac reté la respiració.

L'últim pis del món

2010-07-05T19:44:00.000+02:00

Tomasz Hrynacz va néixer l'1 de desembre de 1971 a Świdnica. Ha publicat en moltes revistes, tant a Polònia com fora de les seves fronteres (a Anglaterra, als Estats Units, a Croàcia o a França). Va ser un dels fundadors de la revista literària Arytmia. Ha publicat dues plaquettes i set llibres de poemes (el primer, l'any 1997; i el darrer, aquest 2010). El mateix any 1997 va guanyar dos premis de poesia. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües.

L’ÚLTIM PIS DEL MÓN

Clareja. Un escull de pluja,
meridians de gotes que esclaten
en els cèrcols dels tolls.

La inspiració absorbeix l’espiració.
Rebenten murmuris de tempesta. S’apiloten
bales de sorra a les entrades de les parpelles.

El vent dirigeix la teva
veu que s’allunya
a cada nova passa.

Les soques dels bedolls es perden
en l’avinguda de les ràfegues.
D’aquí a l’eternitat.

Clareja i bufa el vent.
A la rotonda, uns primers raigs,
unes cares.

Els primers moviments
i unes olors
agonitzants.

Però els llibres

2010-06-30T19:54:00.005+02:00

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz. L'Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix, només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües.

Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca, en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos.

PERÒ ELS LLIBRES

Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables

Que aparegueren un cop, frescos, encara humits,

Com castanyes brillants sota l’arbre a la tardor,

I palpats, acariciats, començaren a durar

Malgrat la resplendor a l’horitzó, els castells que esclaten pels aires,

Les tribus en processó, els planetes en moviment.

Existim — digueren, fins i tot quan se’ls arrencava algunes fulles

o quan les flames crepitants xuclaven les lletres.

Oh, molt més duradors que nosaltres, la deformada escalfor

Dels quals es refreda junt amb la memòria, es dissipa, desapareix.

M’imagino la terra quan jo no hi sigui,

I res, cap pèrdua, seguirà l’estrany espectacle,

Els vestits de les dones, els gessamins humits, les cançons a la vall.

Però els llibres seran a les lleixes, d’origen noble,

De la gent, però també de la claredat, de la grandesa.

1986

Dins Czesław Miłosz, Travessant fronteres (Antologia poètica 1945-2000)

PERÒ ELS LLIBRES (per a Czeslaw Milosz)

Et torno a tenir a les lleixes, d’on mai

hauries d’haver marxat, però fou el viatge

que m’allunyà de tu. Un viatge per arribar

a tu. La paradoxa de les distàncies aquí

arriba al paroxisme. M’allunyo de la lletra

impresa per acostar-me en la geografia.

He arribat a la teva darrera ciutat quan

ja no hi eres. T’he buscat en els rastres

dels edificis, en les ombres de les façanes.

M’he convertit en tots els oficis possibles,

en rastrejador de paraules oblidades,

en el lladre i alquimista dels teus versos,

per donar-te una nova alenada en altres sons.

Tot ha estat una recerca de tu, fins ara,

que els llibres m’han retornat a mi.

Ocupes la part central de la biblioteca,

aquest és el teu lloc. He vingut fins aquí

per poder trobar la direcció correcta.

La distància és un concepte mental,

una equació de matemàtiques on tots

els elements són intercanviables.

Menys els llibres, la tinta, les paraules

nuades per recórrer la travessa,

els dards per fer blanc a la diana.

Com el blanc de la neu rere la finestra.

T’hi imagino amb el bastó, escrius

el darrer poema amb lentitud.

I veig que és un camí. El meu viatge.

Però de mi ja em separen quilòmetres,

els anys de pèrdues i de guanys.

No és un viatge a la deriva, del naufragi

he salvat les mans plenes dels llibres

que m’han conduït de nou a casa.

Camí

2010-06-27T13:46:00.003+02:00

Anna Janko va néixer a Rybnik l’any 1957. Va publicar el seu primer llibre de poemes en 1977. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una novel·la. Enguany, després de no publicar durant deu anys cap nou llibre de poemes, ha aparegut el seu darrer poemari, Poemes amb ombra, del qual prové el poema que tradueixo.

CAMÍ

En nebulosos matolls entre els arbres,
en tesos emparrats de llum, de pols d’insectes,
el dia canvia de fe, tornem a casa.
Arriba la nit. Viaranys que escapen en la penombra.
El buit segueix encara afamat.

Als fogons de la cuina brilla el pot vermell del cafè.
Al bany, una dutxa vella, en brolla de sobte
aigua pels forats, com el somriure d’un brivall.
Unes tovalloles blaves. Dormirem junts.
Les ombres surten de les coses com ales amagades.

T’estimo cada cop més antic, ahir i per sempre.

Silenci del món. S’ha aturat el vent. Tornen els anys.
Lentament ara. En silenci. Dolces aigües en amargues.
Lleugerament s’ajau en el pes com un riu en el mar.

Davant nostre tan sols nosaltres. Amb un llarg camí per davant.

Article i poema

2010-06-23T23:28:00.001+02:00

Ja ha aparegut l’article que vaig escriure sobre Salvador Espriu a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. El podeu veure en aquest enllaç. I de regal, un poema, també a la mateixa revista.

Sobre poetes

2010-06-23T23:22:00.000+02:00

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Signes

2010-06-16T12:45:00.005+02:00

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.

El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)

Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen

per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes

que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten

mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines

als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat

diamanta el paviment). Un despietat silenci

s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes

que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,

per què van tenir lloc, però avui les repeticions,

la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.

Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,

ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen

la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers

enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen

la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa

es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració

de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.

Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits

d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua

que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.

Llista d'últims llibres

2010-06-16T12:41:00.003+02:00

Ahir em va arribar un nou paquet amb llibres. Faig una llista de lectures actuals. Sí, faig una recerca pròpia, fins a quin punt m’allunyo de la meva tradició? Fins a quin punt vull que agafi un altre caire?

Derek Walcoot: White Egrets

Philip Gross: The Water Table

Robin Robertson: The Wrecking Light

David J. Constantine: Collected Poems

John Burnside: The Hunt in the Forest

Toscana indicazione geografica tipica

2010-06-11T23:27:00.002+02:00

Jan Polkowski

TOSCANA INDICAZIONE GEOGRAFICA TIPICA

Pobles i finques com gorres descolorides, passades

de moda, espargides en els cims de les muntanyes.

Era la parquedat pagesa de la terra cultivada a les valls

la que decidia el lloc? La por a l’aigua saquejadora o

despietada, possessiva? El desig de dormir més a prop de Déu,

o l’arrogància muntanyenca i la tirada als gustos més intensos

(de l’aire, de l’amor, de l’alfàbrega i del romaní)?

Rere dels finestrons tancats hi ha Rivalto i la resta de la terra,

s’asseca en aquesta calor com una oliva punxada o un núvol amarg.

Pujols de color d’ametlla i canyella, i en ells, immòbils

veles de les terrasses de pedra, netes com abans d’una festivitat.

Aquí tan sols resideixen per sempre el gres persistent, el sol perdut

i les ànimes dels gats. Les arrels dels ceps s’endinsen

en la terra, s’enduen les veus de les cigales, de les pedres

i les cordes resinoses dels pinyoners, plenes de melodies

malenconioses. Abans que t’adormis, creuràs en l’amor ple

i en tocaràs la pàtina argentada en el seu camí, fruits i pa.

Després el dia, la llum del negre i el vermell, una llum densa com fum

d’oli. En l’ull d’un llangardaix es reflecteix un violí, un tamborí, una viola,

la infinitud repleta i la indomable, violenta

alegria. Té un gust humit i verd, i és llisa com el gel,

calma la superfície. Tempta amb suavitat perquè et despertis al matí

abans que els altres, perquè no t’acomiadis de ningú i marxis.

Perquè no deixis res, tan sols el gust aeri, marítim

d’una conversa inacabada. I més tard, en tu mateix t’ocupis

dels colors fulgents del tacte i de la passió de l’oblit.

Per ja no tornar mai més. Per existir

en les ales d’un tord.

Ryszard K. declara

2010-06-09T23:44:00.000+02:00

Aquest és el segon poema de Dawid Dziedziczak anunciat en l’entrada anterior. En aquest cas, el poeta que es converteix en el centre de la ironia és Ryszard Krynicki, un dels poetes més importants de la poesia contemporània, i editor d’A5, punt de referència de la poesia polonesa. La descripció, amb el predomini del negre en la manera de vestir del poeta establert a Cracòvia, és ben gràfica.

RYSZARD K. DECLARA

Ryszard Krynicki va pujar al tramvia

amb una gorra negra, una jaqueta negra,

pantalons negres i sabates negres.

També portava una motxilla, negra.

Gairebé semblava un capellà, però

els seus ulls perduts, vidriosos,

em deien: “És un poeta”.

Senzillament, era Krynicki.

Em vaig quedar mirant-lo fixament,

així que ell també em va mirar.

Tenia el tiquet a la mà, la va allargar

per marcar-lo, ja estava a punt de fer-ho

i el tramvia patapam! Tots cap endarrere.

Ja no ho va tornar a fer. Era un senyal.

Ryszard, no el marquis. I així ho entengué.

No el va marcar. Va esperar la propera

parada i va baixar.

Els poetes copsen els senyals que els arriben.

“Mira, un poeta com ell i de gorra” vaig pensar.

Però tenen algun sentit aquestes afirmacions humanes?

Czesław Miłosz viu al nostre barri

2010-06-06T16:28:00.003+02:00

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki. Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa, si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any.

Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funcionar de manera independent. Al vers final es fa referència a la Mare de Déu de la Misericòrdia que es troba a la Porta de l’Aurora a Vílnius (en polonès, Matka Boska Ostrobramska). A Cracòvia, se’n troba una còpia a l’església dels escolapis.

CZESŁAW MIŁOSZ VIU AL NOSTRE BARRI

Czesław Miłosz viu al nostre barri.

Cada dia torna a casa seva per un camí

marcat, on el fajol i el trèvol li fan pessigolles

als peus i li xiuxiuegen, “ets nostre, ets nostre”

Czesław Miłosz entra a l’escala,

on sempre hi ha nois ben rapats

amb samarretes marrons,

amb cigarrets

als seus llavis serrats.

Czesław Miłosz passa davant del porter

i la seva cara vermella de borratxo,

no es tenen confiança,

però el poeta sempre li dóna foc.

Czesław Miłosz puja les escales,

veu les parets escrostonades, trossos

d’enguixada pel terra, ningú no els escombra.

Agafa alè.

Czesław Miłosz segueix pujant,

a cada esglaó se li fa

més difícil

agafar alè.

Tots saben que viu

en el pis

de dalt de tot.

Czesław Miłosz entra al pis,

on en lloc de parets hi ha unes enormes

finestres. En una s’estén una vista fantàstica

a la badia de San Francisco.

Quan fa bon temps i surt el sol,

es veu la torre més alta de Santa Maria

on hi ha una còpia de la icona

de la Mare de Déu a la Porta de l’Aurora.

Sobre Janusz Szuber

2010-06-06T16:11:00.003+02:00

Acaba d'aparèixer, a la revista electrònica La nausea, un nou article meu de la sèrie sobre poetes de l'est que vaig començar fa uns mesos. Aquest cop, la primera part d'un petit assaig sobre Janusz Szuber. El podeu llegir aquí.

La font de la llum

2010-05-30T22:13:00.000+02:00

Fa un parell de mesos, va aparèixer, publicat per Biuro Literackie, una de les editorials de poesia més actives a Polònia, un volum amb tota la poesia de Jacek Gutorow. 5 poemaris més un darrer inèdit, del mateix 2010, amb els darrers poemes de l’autor. En total, quasi 320 pàgines. Una obra completa (fins ara) que ratifica l’autor com una de les veus més coherents de la poesia polonesa dels últims anys. Aquest poema pertany al segon recull de Gutorow, publicat en 2001.

LA FONT DE LA LLUM

Mira com la pedra cau a l’aigua

Observa els cercles que s’estenen

Escolta la seva parla afeblida

El matí s’ha esmicolat en milers de fragments

Descobrint la nua grisor de la tarda

Els ecos entrant en el doblec de l’espai

La llum va ser molt més cauta

Es va constituir en pilars i trams

Al llarg de la superfície finita del silenci

I no fa ni un moment confluïen

En les esquerdades escales de pedra

Cada esglaó contenia tota la roca

I hi havia més so que no pas espai

I mai no s’arribava al centre

Ni recorrent enrere les pròpies petjades

Petit somni sobre el no res

2010-05-29T15:08:00.003+02:00

Kacper Bartczak (1972) és poeta i crític literari. Ha publicat una monografia de John Ashbery i un llibre d’assaig que es troba a la frontera de la teoria, la filosofia i la poesia. Fins ara, la seva producció poètica es pot trobar en dos poemaris independents.

PETIT SOMNI SOBRE EL NO RES

Una abella ha entrat en l’estat de la meva ment

amb tota la força que podria treure

d’aquesta vida El nen ha dit

no hi ha la mort en la seva forma pura

Després he passat pel davant

de l’antic quiosc convertit ja en un bar

de menjar ràpid vora la parada

des d’on ningú no viatja De les formes

he vist motlles plàteres ondulades

recipients per a substàncies

comestibles

La gent tornava

vestida com sempre als llocs

que vivien encara que això semblés

impossible L’olor del clor

ens ha dut al país de somnis de la infància

No sé si ho saps però

tots pensem en tu El nen ha dit

que amb la vida passa el mateix

Menys llum

2010-05-28T22:53:00.002+02:00

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM

El que he oblidat minut a minut des del meu naixement,

el que s’extingeix per sempre,

el que no he entès, el que encara no sé de mi,

pot tot això viure en les ombres

que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades?

Fluir a través dels meus fills? Els meus néts?

Trobar-se en persones casuals? En fragments

d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?

Com més m’apropo a la mort

menys clarament em sento a mi mateix,

perdo les meves petjades.

Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes,

alienes pupil·les veuen imatges difuminades:

un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu

a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca.

En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara

i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell

i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós

i cobert de boscos.

Amb vapor després d’haver plogut?

Esgrogueït en el sol d’octubre?

Aspiro profund als pulmons l’olor aspra dels avets

i de la fullaraca florida.

Vaig al nord i al sud, a l’oest i a l’est.

Per les petjades d’una ombra aliena.

Poeta

2010-05-25T21:54:00.002+02:00

Un altre poema del darrer llibre de Wojciech Bonowicz. En respecto la particularitat de la puntuació (o més aviat, de l'absència en alguns casos que aporta una certa estranyesa).

POETA

El poeta ha de mirar. El poeta contempla

examina fins i tot en girar la vista

és poeta. El poeta no pot

tancar els ulls. A l’interior

té uns altres ulls però

són suficients? No, no són suficients.

La maledicció de la poesia en aquesta contemplació

de la contemplació. El poeta quan els altres dormen

no dorm. Vetlla. Sobre el gran ull

que no li pertany.

Tornada

2010-05-24T20:10:00.002+02:00

Artur Szlosarek acaba de publicar un nou llibre de poemes, a la prestigiosa editorial que porta el també poeta Ryszard Krynicki, a5. En aquest nou recull, Szlosarek s’endinsa encara més en un intens hermetisme. La seva és una poesia necessària en el context de la poesia polonesa de la seva generació, ja que aporta una visió del tot diferent.

TORNADA

El que manté els morts en vida

És arreu. (Ja que arreu no significa necessàriament

Enlloc).

N’hi ha prou

En caure de la bici (quan es torna amb els pares

Per esmorzar, portant panets al cistell), per veure

Aquells qui mantenen la fe i callen

Per nosaltres (a través del vidre girat

Del segon) en uns braços desconeguts;

Sentir en la pròpia pell l’aire obert

I poblat. Acceptar al cap el dolor aliè.

Tenir una sensació immerescuda que els morts

S’expressen a través de la nostra compassió,

Però ignorar-ho. I després considerar-ho subversiu

I perillós;

Com si algú demanés pa, i ningú no l’escoltés

(Quan va de tornada a casa amb pa calent).

Wrocław neix...

2010-05-23T12:41:00.002+02:00

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció.

El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***

Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra

de la boira, mig despert observa una escaramussa de famolenques

cornelles amb un xot altiu per una llesca de pa. Alemanys

jubilats pugen a la terrassa del Panorama de Racławice

afermant-se amb bastons i també mútuament. Les seves dones

s’alleugen en no trobar uniformes alemanys a la tela. El sol

despietat d’abril de 1794 il·lumina delicadament els russos

ferits que continuen lluitant. Els magnetòfons bramen

una descripció de la batalla en alemany. El matí de diumenge

les nacions es tracten amb cautela. Els pintors de batalles

després d’una tarda llarga al bar El cérvol travessen les fronteres

suprimides de casa seva i empassen la pols d’una llarga nit.

Els paisatgistes estenen un blanc pesant sobre la tela indiferent.

La llum entra rere la cortina d’un vidre trencat. Europa

es tapa fins el cap vol dormir una mica més. O també

fingir davant els de casa que dorm. No és fins al dilluns

que l’ombra dels suburbis surt a la recerca de menjar,

colpeja l’àvida neu, brilla la pantalla del continent.

Cornelles, tsarines de la boira, endueu-vos

la meva pedra i el meu dubte, envolteu el somni de palissades,

envoleu per damunt de la boira les plomes salades de l’elegia.

El món dels rius

2010-05-18T18:56:00.000+02:00

Els problemes que provoca la pluja van augmentant segon a segon. El Vístula corre el risc de desbordar-se. No penso habitualment en els poemes que ja he escrit, són allà, ja no són meus, i no sé si em pertanyen. Però avui, tornant cap a casa, m’ha vingut la imatge del riu. És difícil no tenir-lo present en aquesta part d’Europa, on els rius són majestàtics, cabalosos, imponents. I després ha aparegut el poema que vaig incloure al cicle “Recerca” de La disfressa dels arbres.

xii

És el món dels rius. La mort i la vida

que s’escola com les venes de les ciutats.

Del cor bomba per resseguir tots els punts

del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí

perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop

pot obrir-te en canal. I la construcció

de ponts. El riu els obre, el riu els tanca.

El riu els enfonsa. Un sol moviment.

és el món dels ponts. Les bastides

que es desfan en acabar l’edifci.

Els punts de suport que desapareixen,

com claus rovellats entre la brossalla.

El pensament per entrar al carrer busca

el pont al mapa, el riu que parteix

la ciutat. Així és com pot caminar.

Sempre dubtant entre dues meitats.

Jardí

2010-05-17T23:20:00.002+02:00

Havia pensat de treure l’entrada anterior. La imatge de després de la pluja va ser il·lusòria fa uns dies. Però ara fa tres dies seguits que no para de ploure, i no parar de ploure vol dir exactament això. Una pluja constant, persistent, que et deixa xop en poc temps. Són els dies de canvis de roba constant. I també dels problemes que comença a patir la gent que viu vora els rius. I sembla que fins el dimecres no hi haurà cap variació. Esperem que les conseqüències d’aquest petit diluvi no siguin massa greus.

En dies com avui, es fa l’esforç de la memòria, un intenta trobar consol en altres estacions que, vistes ara, adopten un matís d’idealització sempre fingida. Com l’hivern. Un arbre en l’hivern per copsar el rigor del fred, el rigor del temps. Aquest poema pertany al darrer llibre de Wojciech Bonowicz, amb un títol força evocador, Signes polonesos. Els signes polonesos són les grafies (signes diacrítics) que té el polonès per donar la imatge gràfica d’uns sons que no contemplava l’alfabet llatí, són lletres com les següents ś, ć, ą, ę, ż, ź, ł. S’ha de tenir en compte que alguns d’aquests signes només els té el polonès, ja que no es va adoptar per a aquesta llengua la reforma de Jan Hus, que sí van recollir altres llengües eslaves que s’escrivien en l’alfabet llatí. Així doncs, signes polonesos, una expressió que sense context pot tenir uns ressons clarament identitaris. En el fons, la manera d’escriure una llengua pertany a la construcció d’una identitat, també.

JARDÍ

No se sap si l’arbre endurarà l’hivern.

Un remolí ha malmès els dos que tenia a la vora.

Els altres s’han apartat esperen què ha de passar.

Un arbre solitari. La casa al fons. A la casa les finestres obertes.

No queda res amb què escalfar-se cal fer-ho doncs amb un dia de tardor.

El temps que sigui possible.

Tots s’estranyen que encara no hagin talat els arbres.

Al final ho hauran de fer. Primer potser els que estan

separats. Els seus veïns malmesos

van cremar l’hivern anterior.

Què és la història? Mai abans no hi havia pensat

i ara pregunto: què és la història?

El cel després de la pluja

2010-05-12T23:38:00.000+02:00

Uroš Zupan m’envia un paquet amb els seus darrers llibres. Avui, dia de tempesta, de pluges sobtades i d’un cel que després adopta tota una varietat de colors, les paraules del poeta eslovè esdevenen una comunió del llenguatge amb la realitat palpable.

EL CEL DESPRÉS DE LA PLUJA

Ha parat de ploure. El paisatge

s’endinsa més profund en l’espai.

El vent respira silenciós. Tot i que és tarda

avançada, sura la llum d’un nou dia.

És un temps que ens abandonen els gestos,

viuen la seva vida. La sang que trafega

per les venes murmura una melodia

estranya que sols ella coneix. Els nostres

cossos naveguen en un entreson poc profund.

En els somnis ningú no odia ningú.

Els morts reviuen. Apareixen a la porta

amb les mateixes cares que abans.

Les seves vides han deixat

de consumir-se. Es conserven en herbaris

com flors seques.

Abans que el sol es pongui, els cims dels pujols

i les panxes dels núvols tornen a encendre’s.

El cel roman mut davant la nostra tornada,

apareix amb clivelles de blau,

amb finestres per on el temps ens observa.

La nit acabada d’arribar du música

a les mans. Quan ens atenyi,

tot existirà en una fosca celebració.

Abraçats ens aproparem al caire del món.

Katyń

2010-05-04T00:08:00.003+02:00

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats.

Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obres al castellà.

"Tot observant els esdeveniments després de la catàstrofe, tinc la sensació que Maria Janion [historiadora de la literatura especialista en el romanticisme] s’equivocà en parlar del final del paradigma romàntic. Tot el contrari, en aquest moment, aquest paradigma s’ha reforçat. Els polonesos estan del tot convençuts que són víctimes de la història, de Katyń, de les successives guerres i ja es veu la tendència a unir la catàstrofe de Smoleńsk amb altres tragèdies nacionals. Fer ús d’un misticisme retòric dels caiguts és molt inquietant. Va ser realment un accident, i se li està donant una dimensió mítica. L’enterrament de la parella presidencial a Wawel sacralitzarà encara més aquest esdeveniment, en constituirà un element de la nostra martirologia, del nostre mite nacional sobre el patiment. Els polonesos es reconeixen com a víctimes, la qual cosa és molt inquietant, aquest moment de plor confirma que ens trobem molt bé en aquest rol. D’això, en fem un element molt fort de la nostra autoidentificació, construïm la nostra identitat i l’orgull nacional en les tragèdies que després exposem a tot el món, convençuts que aquestes tragèdies ens fan ser millors."

Guerra freda

2010-04-28T19:26:00.000+02:00

Piotrz Mierzwa va néixer en 1980 a Cracòvia, on segueix vivint en l’actualitat. Va començar a publicar molt jove, ja que el 1997 treu a la llum el seu primer llibre de poemes. Ha preparat tres nous llibres de poemes, que encara no han sortit publicats, i un quart que apareixerà enguany. El mateix Piotr Mierzwa m’envia en format electrònic la versió d’aquest darrer llibre, del qual extrec el poema d’avui.

GUERRA FREDA

Al vespre breu hi ha una rufaga.

Es preparen disturbis. L’objecte

atreu vers la ciutat revoltada,

no en sé res, d’ella, els llibres

no en diuen res. Segur que és una dona

prenyada i carregada d’un farcell

tronat. Les cares vidriades

dels gratacels deformen

la llum. Un home amb equipatge

s’arramba al somni en un banc.

Una explosió de focs artificials

confon la gentada reunida,

es multipliquen els somnis

sobre un balneari a la vora del mar.

Quina meravella, sortir d’excursió!

Però els elements conservadors

ja tramen un pla eloqüent

per impedir les aventures,

i són tan necessàries, les aventures,

per als homes, com també per als animals.

Regal

2010-04-08T14:50:00.001+02:00

L’amic Eduardo Jordá em comenta en un correu que acaba d’aparèixer una traducció d’un poema de Czesław Miłosz amb un bell comentari que ha escrit. Recordo quan a l’estiu vam estar tots dos tres dies amb trucades amunt i avall per anar comentant el poema i la traducció. Un diàleg molt fructífer, per la qual cosa li estic molt agraït. I aquí en teniu el resultat.

Tres col·laboracions

2010-04-02T07:57:00.004+02:00

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç.

A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article.

A La Náusea, segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki.

Cementiri

2010-03-30T23:17:00.004+02:00

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill). Un llibre deliciosament editat (aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes.

CEMENTIRI

Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc,
aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum,
allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers,
a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins.

Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja,
es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa.

Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta,
i una cigala torna a anunciar-se en una ombra soma, i un ocell
que vola en la llunyania s’eleva i navega vers un vaixell, ho saps,
en algun lloc encara hi ha illes, llocs on no duen tots els camins.

Riu

2010-03-29T23:44:00.001+02:00

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.

RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

Recer dels poetes

2010-03-26T12:42:00.002+01:00

Vasko Popa

RECER DELS POETES

En memòria de Verònica Porumbacu
Tolya Baconsky Milo Petroveanu
i Mihai Gafiţa
Uns quants poetes vells amics
es van trobar per sopar
en una casa de Bucarest

Un terratrèmol va interrompre el sopar
i va ensorrar la casa fins als fonaments

Els equips de rescat els busquen
en les desferres de ciment vidres
trossos de carn draps

Un jove soldat obre els braços
blancs de guix fins als colzes

Aquí no els trobarem pas
són en els seus poemes

Aquesta catedral és

2010-03-25T15:51:00.003+01:00

En entrades anteriors, hem vist poemes del darrer llibre de Jacek Gutorow. Fa molt poc que ha sortit una recopilació dels llibres que aquest autor ha publicat fins ara. Una trajectòria de 20 anys, amb 6 poemaris. Un treball pausat, amb excel·lents resultats. El poema que avui tradueixo pertany al primer llibre de Gutorow, publicat l'any 1997. S'hi pot veure una plena maduresa, sobretot en l'ús d'un discurs basat en l'epifania (encara que aquesta afirmació pot semblar una mica contradictòria) i també en la precisió del llenguatge.

AQUESTA CATEDRAL ÉS UN LABERINT D’ECOS I DE REFLEXOS MIRALLEJATS

Aquesta catedral és un laberint d’ecos i de reflexos mirallejats.
Aquesta catedral és un somni i no hi ha manera d’escapar-ne.
Assuaveix la carícia de la foscor, lentament,
segons els mots secrets de l’arquitecte.
Aquesta catedral és un silenci en què ens endinsem,
nascuts de nou, navegant.
I quan ens marquen el front amb la cendra, esdevenim
els ocells de la catedral, vencem la nit i les seves cataractes,
tan aviat com toquem el món dels desvetllaments.
I ens dispersem –ecos, reflexos –
sentim als cors la fredor de la pedra,
i contraiem la malaltia mortal de l’absència.

El pas del temps

2010-03-18T16:38:00.001+01:00

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.

EL PAS DEL TEMPS

A les cases buides no sento els batecs dels rellotges
de fusta sospesos a les parets, amb el pèndol
oscil·lant en el pas dels segons. Per altra banda,
qui podrà sentir aquests batecs dels rellotges
a les parets de guix i d’estuc? Mentrestant,
acosto l’orella al pit de les ombres per,
a través dels batecs dels seus cors desfets
a la nit de les cases buides, m’arribin a l’ànima
els batecs dels rellotges a les parets buides. Llavors
el temps comença a passar més de pressa a fi que
les cases deixin d’estar buides; i el que jo vull
és que la casa buida s’ompli de les teves passes,
al meu encontre, i un altre rellotge comenci a bategar,
com el cor de les ombres que hem de ser,
quan arribem a trobar-nos per trencar el silenci
de la casa que deixarà d’estar buida, amb la teva
llum expulsant les ombres i la teva veu fent
oblidar els batecs dels segons del rellotge de fusta.